EL PESSEBRE DE LA PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA

En relació a les diferents informacions aparegudes al voltant del pessebre de la Plaça sant Jaume de Barcelona, voldria fer algunes consideracions. Com a preàmbul destacar que tota obra, acció o activitat pública és susceptible de ser analitzada, jutjada, criticada o valorada. I això és bo. El debat és positiu. Sempre que les valoracions i opinions siguin argumentades amb respecte i educació.

Doncs algunes idees per enriquir el debat. Els pessebres, com a  manifestació popular de llarga trajectòria, s'han manifestat de formes diferents i han anat evolucionant. Per tant, algú em pot dir com és un pessebre tradicional? Segur que hi haurien diferents respostes. A part de la pròpia evolució que ha de tenir tota tradició, existeix la cohabitació entre diferents models. Imposar uns models a la força no és mai bo per a ningú. La diversitat és sinònim de riquessa. Els dogmes, les ortodoxies i els postulats uniformitzants els deixem pels dictadors i no són benvinguts.

Els pessebres també són una manifestació de caràcter artístic, amb una voluntat d'interpretar, mostrar i exhibir. No recordeu quan es deia que els impressionistes eren uns degenerats? Recordeu qui ho deia? I el jazz? Deien que no era música, que era soroll. Per sort el concepte d'art ha evolucionat. Doncs, la definició de pessebre ha d'evolucionar en el mateix sentit i treure'n totes les restriccions. Totes. 

Fins aquí no són opinions, són fets. Passem doncs a l'estadi de les opinions. No podem seguir amb el model de definició de pessebre que va fer Joan Amades, l'any 1946. Jo penso que un pessebre ha de ser tot allò que el seu autor vulgui que sigui un pessebre i que comuniqui i/o interpreti plàsticament qualsevol dels missatges tradicionals del pessebrisme.

És difícil que un pessebre agradi a tothom, ja que la societat és diversa, variada i plural; i els pessebres són models d'autorepresentació. Per tant, una única interpretació no pot representar a tothom. El pessebre que en diem tradicional és aquell basat en els ideals romàntics del bon salvatge, on la ruralia és la representant de l'ideal social, aquella que preserva els valors tradicionals de la nació. Aquest tipus de pessebre neix en el segle XIX i són els pessebres que ens hem acostumat a veure. I quan ens treuen aquest model, trontolla tot allò que ens pensàvem que era inamobible.

És bo que en un espai públic es generi debat sobre un pessebre. Ja ho hem dit i ho repetim. També és normal que hi hagi a qui no li agradi. Però hi ha algun pessebre que hagi agradat a tothom? És obligatori que agradi a tothom? Però, sobretot, ha d'agradar en el sentit clàssic del concepte d'estètica?

Sobretot cal que una obra emocioni. I a mi el pessebre de la Plaça sant Jaume m'emociona. Vol, dir que cal entrendre'l? Quan més referents tinguem millor. Però poca gent tindrà totes les claus interpretatives de la visió particular d'un artista. Cal prohibir, negar o exiliar totes les obres de les que no tothom tingui les claus interpretatives? Ens convertiriem en un desert cultural. Volem això? No dubto que hi hagi gent que ho voldria, però no crec que calgui tenir-los en compte. Més aviat cal combatre'ls.

Ja he escrit massa i no us he donat cap clau per interpretar el pessebre. Potser un altre dia. 

Però ja sabeu que a cal fuster hi ha novetat.

Visca els pessebres. Tots.